2.1.12

On és el model català de laïcitat?

On és el model català de laïcitat?




dilluns, 26/12/2011
Aquestes dates nadalenques el Govern és criticat per la seva política econòmica. Ara bé, hi ha àmbits menys mediàtics on la política de CiU s’està fent notar. Un bon exemple és la direcció general d’Afers Religiosos que des de principis del 2011 està en mans d’UDC i l’encapçala Xavier Puigdollers. Aquesta direcció general fou creada durant la darrera legislatura de Pujol, l’any 2000, i cercava governar la diversitat religiosa al nostre país i ocupar-se del fet religiós a casa nostra. Els governs tripartits encarregaren a la independent propera a ERC Montserrat Coll, la tasca de gestionar una diversitat religiosa creixent. I és que durant els darrers 10 anys els centres de culte de diverses confessions (protestants, musulmans o d’altres) s’han multiplicat exponencialment de la mà de l’arribada de la nova immigració.
El model que definí Montserrat Coll va quedar resumit en una conferència pronunciada per Josep Lluís Carod-Rovira, on féu un esbós d’allò que s’anomenà model català de laïcitat. Lluny de ser una aposta partidista, el model fou elogiat per representants de diverses confessions. Aquest era, tal com ho exposà Carod-Rovira, un model a mig camí entre la tolerància liberal anglosaxona i el laïcisme positiu francès; és a dir, una gestió a la catalana basada en la separació Església-Estat, la igualtat de tracte a totes les confessions i la protecció del fet religiós. El resultat d’aquella gestió fou una Llei de Centres de Culte, pactada entre el tripartit i CiU, pionera a Europa que obligava els poders locals a reservar sòl i preveure la construcció de centres de culte per garantir l’exercici de la llibertat religiosa. En l’apartat d’estudis, el mapa religiós cartografià la diversitat creixent a casa nostra en aquesta matèria.
Tot i les paraules conciliadores pronunciades durant el seu nomenament, la gestió de Xavier Puigdollers sembla que va encaminada a desfer un model català de laïcitat que volia projectar-se en el futur. La reforma de la Llei de Centres de Culte a retornat als Ajuntaments la decisió de reservar sòl per a centres de culte i ha elevat les exigències arquitectòniques, deixant en una situació d’indefensió evident les minories religioses. Puigdollers no ha definit un nou model però a finals d’octubre, en aquesta conferència, aclarí que la seva prioritat és “normalitzar el fet religiós” i defensà un “tracte asimètric” a favor de la religió catòlica legitimat per la tradició.
En el context espanyol, amb el Concordat amb el Vaticà encara vigent i una situació de clara preponderància de la religió catòlica resulta sorprenent que s’insisteixi en afavorir un model asimètric des d’una direcció general que ha de vetllar pel respecte a la diversitat religiosa. On ha quedat el model de laïcitat català? Té sentit promoure la religió catòlica en un context on, d’entrada, ja és la religió més afavorida?


How to Create Internal Links To Sections Within the Same Blogger Post


Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm IV dies nonae ianuarii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Sobre reglas y remordimientos


Sobre reglas y remordimientos

XLSemanal - 02/1/2012

Hace unos días recibí una interesante carta de un lector, a la que todavía doy vueltas en la cabeza. Aunque el interés resida menos en lo concreto que ese lector plantea que en la visión del mundo y la vida de la que tal carta es reflejo, o síntoma. Leída la última aventura del capitán Alatriste, el comunicante -amable y afectuoso- me dirige un reproche singular: la falta de remordimientos expresos por parte de Alatriste tras la muerte de varios de sus camaradas, en Venecia, en el curso de la misión a la que los condujo. La ausencia, en suma, de un acto de contrición alatristesco. De una pesadumbre expiatoria de carácter público, ante terceros o ante el lector mismo, por la suerte que han corrido algunos de los hombres, viejos compañeros de armas, a los que el capitán comprometió en la aventura. Ni un ápice de dolor por su pérdida, se lamenta el lector. Nula expresión de culpa. La carta no sólo expone la desazón de ese lector ante la aparente falta de escrúpulos de Alatriste, sino que en ella apunta un sentimiento casi ideológico: un lamento porque el veterano soldado no haga ostentación de ciertos valores morales o éticos que desde un punto de vista actual podrían sonar adecuados, como solidaridad, compasión o remordimiento. Porque se cisque en el canon de lo correcto, dicho en corto. Que vaya a lo suyo y, escabechados los colegas, ahí me las den todas. Mejor vivo que muerto. Punto. Que reaccione, por ejemplo, como Aglae Masini en Nicosia, 1974, cuando en un tiroteo espeso me tumbé sobre ella en plan machote, para protegerla -yo era un pardillo jovencito que todavía jugaba a los héroes-. Y ella, irónica y sabia, dijo: «Gracias, flaquito. Tienes razón. Si han de matar a uno, mejor que te maten a ti».

En lo que se refiere al capitán Alatriste, la clave para entender hoy por qué se comporta así, o lo parece, podría resumirse en dos detalles: desde 1627 ha pasado mucho tiempo y muchas cosas, y él es un profesional para quien la violencia y sus complejas maneras son el duro pan de cada día. Alatriste intenta sobrevivir en territorio hostil, peleando por su pellejo; y en tales circunstancias, las lágrimas impiden ver con claridad el mejor camino para poner pies en polvorosa cuando las cosas se tuercen. Sus camaradas eran del oficio, y como él conocían las reglas: dejas de besar la mano de curas y caciques, olvidas esta tierra ingrata que hay que regar con sudor a falta de agua, empuñas una espada rumbo a América, Flandes o al infierno, y una de dos: haces fortuna o revientas intentándolo. En treinta años de patear callejones oscuros y campos de batalla, Diego Alatriste dejó atrás demasiados cadáveres de amigos y enemigos, incluido el riesgo de incluir el suyo propio, para que una docena más le altere el pulso, o le haga malgastar un resuello que necesita para sobrevivir. Lo suyo no es indiferencia, sino resignación profesional. Asumir que el mundo donde vive y pelea es un lugar peligroso donde lo más fácil es que te pille el toro. Algo que sólo los idiotas -los menguados, diría él- se empeñan en ignorar. Eso, naturalmente, no excluye el dolor. Pero éste discurre por otros cauces. No tiene por qué ser melodramático, ni inmediato. Como lo de Márquez en Sarajevo, después de aquellas jornadas con mucha bomba y mucha morgue, cuando te ibas de los sitios con las suelas de las botas dejando huellas de sangre en el suelo. Soltaba la cámara, se acuclillaba con la espalda contra la pared, encendía un cigarrillo y se pasaba una hora inmóvil, mirando el vacío. Ordenando remordimientos.

El otro punto son los cuatrocientos años transcurridos. La literatura también es salir de nosotros para mirar con ojos ajenos, viviendo vidas que de otro modo serían imposibles. Comprender, diferenciar, lo que fuimos y lo que ahora somos. Por eso, cada vez que tecleo una aventura de Alatriste -sicario que mata por dinero, que ha torturado, que marcó la cara de una mujer- intento que el lector vea el mundo no con anacrónicos ojos de ahora, sino como se veía entonces: áspero, cruel, sin oenegés ni lacitos solidarios en la solapa. Cuando lo políticamente correcto lo traían todos, y no sólo Alatriste, en la punta de la espada o en la punta del cimbel. Un mundo imposible de juzgar con criterios occidentales modernos, pues -todavía ocurre eso en buena parte del planeta- una vida no valía ni el acero o la soga que se empleaban en quitarla. Aunque nos empeñemos en olvidarlo, no siempre fuimos amantes de las focas y los delfines, ni a un niño de ocho años lo expulsaban del colegio por pelearse en el recreo, o lo acusaban de acoso por decirle guapa a una profesora. Tanto para lo bueno como para lo malo, éramos más realistas. Más humanos, quizás. Menos gilipollas.









Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm IV dies nonae ianuarii anno MM CC IX ab Rebellione Hiberibvs

16.6.11

Textos sobre el #15J

Passo alguns dels textos que he pogut trobar, i amb els quals estic completament d'acord, sobre els fets ocorreguts durant els dos últims dies als voltants Parc de la Ciutadella, tancat pels Mochos d'Esquadra, i sobre la protesta que s'havia organitzat, des de feia dies, per intentar dificultar l'accés al Parlament, on s'havien d'aprovar importants retallades socials, que evidentment no són de cap manera representatives de la població. Cal deixar-ho clar, queda en entredit, des de fa temps, la legitimitat de la representació democràtica tal i com està avui dia muntada. Per mi no és gens democràtic que el vot d'un ciutadà sigui utilitzat per retallar-li prestacions socials i per mantenir l'status d'un sistema bancari que ha provocat una crisi econòmica que es vol fer pagar a la ciutadania. També seria important recalcar un text que circula per circuits virtuals catalanistes - tant participants del 15-M com no - on s'expliquen i alhora denuncien les pràctiques obscures i poc clares dins la organització de la Plaça Catalunya sobre el tema de l'autodeterminació, entre altres coses, dificultats, pals a les rodes i traves burocràtiques - sembla mentida, fins i tot aquí xD - per fer arribar als textos de mínims una cosa que l'assemblea va aprovar, és a dir, representativa i justa, així com al meu entendre necessària, per la demanda d'una millor democràcia. En cap cas la millora de la democràcia pot obviar el dret d'autodeterminació dels pobles, per molt que el moviment reflexi molta gent que hi està dins i és contrària a la autodeterminació de Catalunya. Evidentment, ni els infiltrats, ni els violents, com tampoc aquests anti-catalanistes, representen el moviment: Ningú ens representa!.





Aquest primer text, del blog d'un senyor esquerrà anomenat Carlos Carnicero. Aviso que els tres textos estàn en castellà, no se'm cauràn pas els anells per fer-ho, ni a ningú.


La imparable fuerza de la no violencia. Manual para desacreditar a los “indignados”


Empecemos por el principio: toda manifestación de violencia es condenable; si va dirigida contra los legítimos representantes de los ciudadanos, es absolutamente intolerable. Si además pretende impedir que los diputados ejerzan sus responsabilidades parlamentarias, no sólo es radicalmente reprobable sino que representa un hecho insólito en la vida democrática española que no se puede consentir.

Hasta aquí, las manifestaciones de principios.

Pero analicemos un poco más los hechos, para que los principios enunciados no nos impidan ver la globalidad de lo ocurrido.

Cuando el Barça celebra una liga o una champions, es usual que grupos de descontrolados -o no tanto- terminen usando la violencia en Las Ramblas, sembrando el pánico en los transeúntes y motivando la actuación de la policía. Entonces, a nadie se le ocurre decir con los socios del Barça sean unos vándalos. Se dice que unos “incontrolados” al calor de la celebración, aprovecharon para armar actos de violencia.

El señor Félix Millet, que continúa en libertad, hizo un agujero tan grande en el Palau de la Música que nadie se explica como pudo haberse llevado tantos millones de euros sin que nadie se dirá cuenta. Ese hecho insólito, no suficientemente explicado, y judicialmente manejado de manera harto extraña, no convierte a la burguesía nacionalista catalana en ladrona de fondos públicos.

Ahora veamos los golpes de efecto de los incidentes en las proximidades del Parlament. Primero, que más llamativo que un helicóptero para acudir al pleno. Se se utiliza un artefacto volador, será porque algo verdaderamente grave estaba pasando. ¿Había otra manera de resolver la situación? ¿Podía emplearse el helicóptero porque se sabía o al menos se intuía que iba a haber actos violentos. Serían, en todo caso, los primeros incidentes de violencia después de un mes de movilizaciones.

El movimiento de “indignados” es incómodo para demasiada gente. Al principio, casi nadie se tomó en serio la manifestación del 15-M. Cuando los asistentes desbordaron todas las previsiones, los medios de comunicación clásicos o tradicionales se llevaron las manos a las barbas para acariciárselas y buscar un tratamiento adecuado. Hubo reacciones tardías, porque las primeras cuarenta y ocho horas, en las tertulias de radio y en los artículos de opinión, no hubo reprise para adecuarse al fenómeno.

Estaban los libros de Stéphane Hessel y de José Luis Sampedro. Demasiado éxito de ventas como para ponerles reparos, pero en el fondo era un aplauso de claque obligada; sin entusiasmo. La misma reacción que frente al pensamiento de José Saramago o Eduardo Galeano.

Al primero se le dio un premio Nóbel pero nadie del stablishment tomó en consideración su pensamiento sobre el capitalismo. Hay que leer lo que dice Galeano sobre los ejecutivos financieros, pero es como un jarrón chino de nuestro sistema de pensamiento: está bien que esté al lado de la chimenea, se dice que se le valora, no gustaría que se rompiera, pero nadie lo tiene en consideración ni siquiera para ponerle, al jarrón, flores frescas. Son como la coartada necesaria de una civilización que se tambalea pero que no quiere cambiar para sobrevivir, porque hay demasiado acomodo en este sistema imperfecto e injusto.

Con esos parámetros, la persistencia de la “indignación” había comenzado a ser terriblemente indigesta. Para los grandes partidos, incluida Izquierda Unida, era una amenaza que podría llegar a convertirse en alternativa. Con todas las dificultades que tiene un movimiento transversal hermanado sólo en la protesta podría -y todavía puede- generar una democracia alternativa e integrarse en el sistema sin el control de los partidos ni de las instituciones.

Y de repente fueron apaleados en la Plaza Catalunya. Ahí están los vídeos, los testimonios y la desproporción en el uso de la fuerza de los Mossos d’Esquadra. El conseller Puig, no sólo no aceptó responsabilidades sino que se inventó un futuro casco con vídeo para demostrar retroactivamente lo contrario de lo que todos los fotógrafos, testigos y cámaras de televisión observaron: unos ciudadanos que ejercían la resistencia pacífica fueron brutalmente aporreados por la policía.

Los Mossos d’Esquadra tienen una bien merecida fama de policía xenófoba, torturadora y racista, entre otras “cualidades”; bueno, para no caer en la descalificación generalizada que ahora se aplica a los “indignados”, diremos que sumergidos en esa policía que parece que tiene patente de gracia por su pátina de catalanidad, hay individuos, bastantes individuos, “adornados” con las cualidades que se han apuntado.

Cualquier periodista que haya hecho información de Interior sabe que las fuerzas antidisturbios son instruidas en las academias de policía en la infiltración para reventar manifestaciones. Hay vídeos tomados de los sucesos de ayer en el Parlament que cuanto menos dan para una investigación. Esas personas que llegaron juntas, con chaquetas hasta de cuero en día de tanto calor, e iniciaron los actos de violencia, ¿eran en realidad policías de paisano? Si no lo eran, nadie mas interesado que la Generalitat en demostrar la falsedad de esa imputación. Y, si lo eran, ¿nadie va a cargar con las responsabilidad de una maniobra tan sucia con respecto a un movimiento que hasta ese momento no había sido cogido en renuncio?

Es una preocupación que no puede quedar sin investigación, precisamente para señalar a todos los culpables de las agresiones y proteger el crédito de quienes se manifestaron de forma pacífica y no utilizaron la violencia.

Este esfuerzo mío me temo que va a ser solitario y además manipulado. No servirá de nada que haya condenado explícita y radicalmente el uso de la violencia y la coacción frente a los parlamentarios catalanes. La campaña ya está desatada. No conozco a nadie que le convenga que los indignados tengan recorrido político más que a ellos mismo y a quienes directamente les apoya.

Los medios de la caverna les llaman “perroflautas”, drogadictos, violadores y cualquier otra lindeza. Los medios tradicionales que no son de la derecha extrema, se están dando un baño de pureza democrática para condenar la violencia al mismo tiempo que no les viene mal desprestigiar un movimiento al que no le dan mucho recorrido y que además está motivando un sistema de comunicación alternativo a los medios tradicionales. La extensión de la responsabilidad por lo sucedido se generaliza a todo el movimiento de “indignación”. El juego de palabras del president Mas ha sido el pistoletazo de salida para el descrédito. “indignados” o “indignos”: demasiado fácil la disyuntiva; demasiado precipitado el diagnóstico.

Si en Italia las redes sociales han vencido a las cadenas de televisión de Berlusconi, por qué la democracia 2.0 no puede pasar por encima de las barreras de la prensa empeñadas en poner en cuestión la legitimidad, fundamento y desarrollo de las propuestas de los manifestantes.

Hay algo esencial para que todo no acabe en un falso sueño. La no violencia es un fin en sí mismo –por el rechazo a toda forma de coacción en un sistema democrático, y ésta sin duda lo es- y además la condición esencial de que el movimiento iniciado por quienes están siendo castigados por un sistema desproporcionado e injusto tenga futuro.

No es fácil controlar multitudes; es muy difícil, todavía más difícil, evitar que fuerzas policiales de paisano lleguen a infiltrarse como provocadores.

No es una acusación, es una invitación urgente a que se investiguen los hechos. Pero me temo que sus señorías están tan indignadas como la mayor parte de la prensa y los intelectuales orgánicos. Pensar independiente es correr riesgos incluso de ser despedido. No conozco mucha gente en este oficio ni en el oficio de pensar que esté por la labor de arriesgarse a nadar contra la corriente. El compromiso intelectual siempre fue un acto de soledad y que ha exigido prescindir de la condición de oportunidad. Los pensamientos no deben entender de narcisismo utilitarista frente a los espejos convexos de ésta sociedad.








Els altres dos textos són extrets del diari El País, són dos articles que, curiosament, diria que contradiuen l'editorial del diari.



JOSEBA ELOLA Los radicales del 15-M

Los indignados no son violentos

JOSEBA ELOLA 16/06/2011


Siéntate en el suelo y levanta las manos. Esa es la consigna. Si ves llegar a un policía con intención de desalojarte, moverte o pegarte, actitud pacífica. El mensaje no puede ser más nítido. Cualquiera que haya acampado u ocupado un espacio público como parte del Movimiento 15-M sabe que la violencia está descartada. La actitud pacífica está en el ADN del movimiento.

Lo que sucedió ayer en Barcelona no cuadra.

Acampados de todas las latitudes -entre ellos los de Sol, en Madrid- emitían ayer comunicados desmarcándose de la violencia. Inundaban las redes de mensajes contra lo ocurrido en Barcelona. Las voces también se alzaban contra los que impidieron en Madrid que el coordinador de Izquierda Unida, Cayo Lara, hablara con la prensa al final de una concentración para evitar un desahucio.

Decir que el 15-M se ha vuelto violento, como probablemente escuchemos en decenas de tertulias y foros mediáticos, es como decir que los políticos son unos chorizos. Si algo no puede hacer un movimiento horizontal, abierto y pacífico como este es controlar a cada uno de los que acuden a sus actos de protesta. Hay gente antisistema entre sus filas, claro. Una minoría, pero ahí está. Pero incluso un buen número de estos ha abrazado la lógica de la no violencia al darse cuenta de que produce mejores resultados y redunda en mayores apoyos. Evidentemente, siempre puede haber algunos violentos que aprovechen el momento. Flaco favor le hacen a los suyos, si es que son los suyos: solo los interesados en cargarse el movimiento desean que haya violencia. Eso mataría al movimiento.

El problema, como siempre, es dónde ponemos el foco. Los medios reproducirán cientos de imágenes de detenidos, de agresiones, de instantes de violencia. Eso es lo que indigna a los indignados, lo que alimenta su desconfianza hacia los medios. Para ellos, lo relevante es hablar de los recortes que se aprestaban a aprobar ayer en el Parlamento catalán para que la crisis la sigan pagando los de siempre. Consideran que poner el foco en la violencia es quedarse en la anécdota, olvidarse del fondo.

El 19-J, este domingo, Democracia Real Ya ha convocado una nueva manifestación. Esta vez contra el Pacto del Euro. Consideran que los medios no se están haciendo eco de una iniciativa que supondrá nuevos recortes para la gente, ninguno para los bancos. Y miran con perplejidad tanto énfasis y atención desplegados ante las acciones lamentables de unos pocos de los que también pueden decir: "Que no, que no, que no nos representan".






Las razones de los toldos

JORDI GRACIA 16/06/2011


Parece mentira, pero no lo han entendido. Las imágenes de los acampados seguramente no bastan para quitarse de encima las costumbres felices y apacibles de una democracia próspera que ha empezado a dejar de serlo, como en otros países europeos. Demasiada gente empieza a sentir que la prosperidad es cada vez más cosa del pasado, que los recortes sociales no son papel mojado sino actuaciones políticas con efectos reales y quizá todavía algo más: que la misma clase política es la única responsable, para bien y para mal, de lo que sucede en el espacio público y no parece que tenga interiorizada esa responsabilidad ante quienes de veras están padeciendo el desempleo, las reducciones de salario o las rebajas de servicios. Eso dice el 15-M y eso decían los concentrados en la plaza de Cataluña de Barcelona imprudente y temerariamente desalojados por el consejero de Interior de la Generalitat Felip Puig.

Hay cálculo político en la actuación de la Generalitat: justificar la violencia frente a indignados y rebeldes

Algunos políticos no entienden que hay un polvorín de gente muy cabreada

Pero él sí ha aprendido la lección y la chulería innata y conocidísima del personaje acaba de jugarle una mala pasada. La respuesta política del consejero a las protestas por la actuación policial de hace un par de semanas la hemos tenido estos días, y sobre todo ayer miércoles en el parque de la Ciutadella, en cuyo interior está el Parlamento de Cataluña. Desde hacía días tanto Felip Puig como el resto de lectores de periódicos y medios audiovisuales sabíamos que había una concentración programada para impedir el acceso al Parlamento el día del debate del presupuesto. La tarde anterior la afluencia de grupos fue creciente y sobre todo concentrada en dos de los accesos al parque de la Ciutadella, los dos más alejados del Parlamento. Se desalojó el parque y se cerraron las puertas por la noche. Y hasta mañana por la mañana, debió de pensar Felip Puig. De oficio, me parece a mí, todas las alarmas en Interior debían haberse disparado el día antes para proteger el derecho y el deber de acudir al Parlamento a discutir la Ley de Presupuestos. Pero no, por la mañana las puertas de acceso fueron custodiadas por la policía para permitir el paso de los diputados, varios de ellos fueron zarandeados, insultados y acosados pese a la presencia de la policía autonómica, que acabó aconsejando cambiar de ruta o desistir de entrar por ahí.

La coacción de los concentrados contra los diputados es obvia y obviamente reprobable: estaba anunciada ampliamente por ellos mismos. Pero era reprobable en la mañana del miércoles y también el día anterior. La pasividad de Felip Puig no fue desatención o negligencia sino cálculo político astuto e irresponsable: desertó del deber de proteger a los parlamentarios ante la amenaza conocida y yavisible. Pero prefirió no actuar.

El resultado de su inhibición forma parte de la estrategia retadora del personaje: ha dejado actuar a los jóvenes movilizados para justificar ante las cámaras y en horarios de máxima audiencia que la única manera de actuar contra los descontentos, indignados o rebeldes sociales puros es la violencia. Y Artur Mas salió enseguida, en discurso solemne, hablando de violencia callejera y del traspaso inadmisible de las líneas rojas. Lo ha dicho como si no supiese que hay un polvorín social de gente muy cabreada y al borde de la incomprensión, de no saber qué hacer y de tener miedo físico al futuro.

Para demasiados políticos es como si la euforia de sus victorias electorales les hiciese creer que más o menos todo sigue igual y estos enredos no van a desinflar el globo de sus pequeñas victorias, o como si nada demasiado grave estuviese pasando y el movimiento del 15-M fuese una expresión nostálgica del 68 (¡ay, el 68...!) o un residuo menor de la agitación de épocas periclitadas.

Yo creo que se algunos políticos se han olvidado completamente de lo que significa la violencia callejera como reacción explosiva contra el desánimo, el miedo o la sensación de no pintar nada. Cuando los políticos reclaman cordura a los movilizados parecen olvidar que están ahí precisamente para expresar la falta de cordura de obviar sus protestas, de no entender que expresan un malestar de fondo y forma que tiene que ver con la indiferencia de fondo y la tolerancia de forma con que han sido escuchadas y digeridas sus protestas.

Algunos, en nuestras Cámaras de representación política, parecen estar fuera del planeta Tierra; y quizá son demasiados quienes necesitan llamadas tan crudas de atención como la de ayer para comprender que la irritabilidad social, la abstención electoral y el voto en blanco son ingredientes activos del deterioro de la confianza en el sistema y del empobrecimiento contable, material, de las condiciones de vida de muchos ciudadanos (por cierto, entre ellos, muchos, muchos con carrera y estudios universitarios, y no precisamente agitadores profesionales, aunque a este paso vayan a acabar siéndolo).

Artur Mas ha enfatizado la legitimidad de la violencia policial en democracia para preservar la función del Parlamento. Tiene razón: lo que no se comprende es que deba poner énfasis en una obviedad semejante y tampoco se comprende bien si sabe o no sabe que esa declaración es la mejor forma de alimentar una espiral descontrolada de violencia. Las amenazas de su chulo de guardia en Interior y las suyas propias apelando a la legitimidad de la violencia engendrarán indefectiblemente un efecto de violencia mayor en los movilizados.

Tener el monopolio de la violencia obliga a ejercerla con cálculo y previsión, sobre todo cuando se está ya informado de la acción coactiva prevista nada menos que contra parlamentarios. Si no fuese una irresponsabilidad por mi parte, diría que tanta pasiva imprevisión es una estudiadísima desactivación de las razones de los movilizados por la vía de las imágenes televisivas, el humo, las carreras y el acoso (intolerable e inaceptable) a los parlamentarios. O la imagen del caos, como dijo Mas, obviando por completo lo que significan de verdad el caos y la violencia callejera.

Quizá muchos de ellos no han acabado de entender las razones de fondo y forma de una movilización con mayoritario ánimo de regeneración democrática y que precisamente por eso acude a las puertas del Parlamento. De golpe va a resultar que el modo de desactivar al M-15 va a ser convirtiéndolo en agitación revolucionaria de vieja estirpe sin respetar ni entender lo que de veras significa: el rechazo a la debilidad política frente al poder del dinero, la incapacidad para mitigar el alcance social de los recortes y la insensibilidad ante el debilitamiento del Estado social cuando más falta hace. Las porras policiales sueñan con derribar no los toldos, sino las razones de los toldos.

Jordi Gracia es catedrático de Literatura Española en la Universidad de Barcelona.







I des d'aquí avisar a tothom que espero que la violència dels infiltrats dels Mochos d'Esquadra, com ara "el tío de los brazakos" que apareix al famós vídeo de youtube dels policies de paisà dins la manifestació - que, per cert, es veuen dos cascos corrent davant dels mossos al principi del vídeo, a veure qui porta casc i jaqueta amb la calor que fa - amb els braços creuats i fins les celles de creatina; o bé la violència dels ja famosos "perroflautes" - recordo que un parell o tres de centenars de persones van continuar l'acampada a Pl. Catalunya desobeint el consens de l'Assemblea - sigui a partir d'ara assenyalada amb dit acusador i filmada per quatre-centes càmeres que ho puguin penjar a la xarxa, perquè quedi clar que la violència no és indignada. És indignant.








Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XVI kalendas iulii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

1.6.11

Una cosa necessària

Una cosa necessària. Això és el que posaré ara i aquí, les declaracions del ja famós minusvàlid Sebastián Ledesma Morán que apareix en una seqüència de fotos, de les que s'ha dit i es deia que eren un muntatge ja que la foto més publicitada, la primera, on més semblava una agressió en grup, eren una sèrie on es podia veure com els mossos passaven de llarg del Sebastián, i inclús jo mateix havia fet córrer la veu de què es digués que la foto era muntatge, quan en realitat el muntatge ha sigut de Puig i els Mossos. Imaginem, per un moment, fins a quin punt arriba el poder de la discòrdia i dels mitjans que no és fins ara que s'ha destruït aquesta confusió generalitzada al voltant d'aquest fet, així com falta veure si l'altra foto de l'indigent que sembla ésser agredit també és certa o no. Sobre el cas del Ramiro, pot semblar que evidentment no el van agredir - rascades a la cadira, és a dir, allò esperable dins d'una càrrega policial - però va estar a punt de rebre, si no és perquè els Mossos van tenir un punt d'astúcia, tot i que es veu cru, sense pelar i sobre la taula quina és la baixesa moral d'un cos policial anti-avalots, escollits - podem suposar - i seleccionats per les seves "aptituds".



"Els Mossos d'Esquadra van agredir-me"

La persona en cadira de rodes de les fotos del desallotjament denuncia que els Mossos el van intentar agredir rebent cops i rascades a la cadira

Participación | 01/06/2011 - 18:48h

Sebastian Ledesma Morán

Sóc la persona en cadira de rodes que apareix a nombroses fotografies de l'intent de desallotjament a plaça Catalunya i vull posar nom a les imatges que són objecte de controvèrsia. El meu nom és Sebastian Ledesma Morán, tinc 55 anys i vull deixar clares tres coses:

1) Que les imatges són un reflex cert del que allí va ocórrer.

2) Que el Mosso d'Esquadra no m'estava defenent

com han dit el conseller Felip Puig i alguns mitjans de comunicació, sinó que m'estava agredint, com així ho acrediten els cops i rascades que té la cadira al lateral esquerre, provocades per un cop de porra.

3) Que no vaig rebre cap cop al meu cos perquè el Mosso que m'amenaçava amb la seva porra (com s'aprecia a la foto) va ser aturat per un altre Mosso que li va dir: "No, joder, a ése no, que nos llevan al juzgado".

També vull deixar clar que no sóc ni un heroi, ni una vícti

ma, ni un "borroka" ni, molt menys un inconscient. Únicament sóc, ni més ni menys, un indignat més. Cada dia participo en les activitats de plaça Catalunya, en especial a la comissió de diversitat funcional, que entre d'altres tracta temes de discapacitat.

I podeu estar segurs que seguirem la protesta i la lluita pacifica, fins que aquest estat de coses desaparegui.

Hauré de portar al taller la cadira perquè la reparin, perquè si no pinten les rascades s'oxidaria. No sé ni m'importa gens si aquesta despesa anirà només a compte meu, que consti. El que em preocupa de veritat és que jo de jove vaig haver de córrer davant dels grisos i que aquesta policia, que considerava meva, m'ha fet córrer davant seu. A veure com li explico ara a les meves filles que aquesta és la policia que nosaltres demanàvem.


Durant la càrrega policial vaig sentir diversos Mossos dient, en castellà tots per cert: "¿Qué hace este hombre aquí? ¡Llévenselo! ¡Llévenselo!". Estic fins al monyo que es qüestioni perquè era jo allà: tinc tot el dret i tot el deure de ser-hi com a indignat. Per què no volien que hi fos? Per què els dificulto repartir cops de porra a plaer? I trobo molt greu

que es generi polèmica per la possibilitat que m'hagin pegat a mi i en canvi sembla que no importi que altres persones sí que fossin agredides o patissin crisis d'ansietat severes. Tots som iguals davant la llei i tenim el mateix dret de manifestació i de legítima defensa, en especial davant d'una agressió gratuïta com la de divendres passat.

Els qui eren darrere la meva cadira, a qui els Mossos van atonyin

ar, hi eren perquè jo els vaig dir que s'amaguessin allà, convençut que a mi no em farien gran cosa. Ningú em va manipular ni calia protegir-me dels meus companys indignats, com s'ha dit. Només m'he sentit manipulat per la versió de Felip Puig sobre l'actuació policial i només m'ha calgut ser protegit dels seus Mossos.


Estàvem fent resistència pacífica als accessos a la plaça, per impedir que sortissin els camions amb les nostres pertinences. Com s'ha pogut comprovar, no hem pogut recuperar res del que es van endur, ni les firmes recollides, ni mòbils ni res. A més els han descarregat en un descampat com si fos un abocador.


Només vaig sentir por després del moment de les fotos, quan milers de simpatitzants envoltaven la plaça i escridassaven als Mossos. Vaig témer que es llancessin sobre ells, els Mossos responguessin i hi hagués una gran desgràcia. Van ser moments de molta, molta tensió. Van ser moments d'una altra època, d'una que creia que havíem superat fa temps.








I aquí us poso un dels cartells de la famosa web d'humor www.cuantarazon.com on hi ha un ràpid resum de la jornada del 27 de Maig del 2011, el dia en què per alguna estranya raó els Mossos d'Esquadra van mostrar la seva cara més fosca amb el Conseller d'Interior que més rius de tinta farà córrer, i més hòsties repartirà. I no, no seran consagrades, malgrat que també li agradin. El dia en què amb una suposada i innecessària neteja de la plaça es va mig intentar desallotjar l'acampada i la resistència pacífica d'una protesta justa i necessària rebé per contestació la porra, la vio
lència, la repressió, la millor, més explícita i clarivident prova de que el Moviment dels Indignats està donant allà on més mal fa, està posant el dit a la llaga, està denunciant el que mai cregueren que denunciarien. Ladran, luego cabalgamos.









Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm dies kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

El primer museu

Aquesta és una cosa que m'ha fet gràcia reproduir aquí, perquè no en tenia cap notícia. És un dels blogs de l'ARA.cat, el que parla sobre Ciència, tot i que és arqueologia.


El primer museu

museu enigaldi.jpg


Quan es parla de història antiga, de seguida pensem en uns quants períodes molt determinats. L’imperi romà, l’època hel·lènica, els faraons egipcis,… i poca cosa més. Alguna referència a Troia, Pèrsia i algun altre imperi que es confon amb la resta perduts en la nit dels temps. Com a bons europeus, la majoria desconeixem pràcticament tot el que fa a historia del Japó, la Xina, l’Índia o les cultures americanes.

El motiu suposo que és només per proximitat en el temps i en la cultura. La nostra societat és l’hereva de l’imperi romà, que va prendre com a referent en moltes coses bona part de la cultura grega. Molts dades històriques ens han arribat a través de la mirada dels romans, de manera que estan inevitablement esbiaixades.

Per això, resulta curiós descobrir algun tret dels imperis menys coneguts i notar com de semblants podien ser a nosaltres en alguns aspectes. Podria semblar que l’interès per estudiar el passat és cosa nostra, i que els antics imperis són, únicament, l’objecte de la curiositat dels historiadors. Però el cas és que ells també experimentaven curiositat per conèixer el passat. També volien entendre les seves arrels històriques i culturals. I segurament ho feien amb el mateix aire de superioritat amb el que nosaltres els mirem actualment.

El museu més antic del que tenim notícia va obrir les seves portes a la ciutat de Ur, a l’antiga Mesopotàmia. Va ser al voltant de l’any 500 abans de Crist i tenien motius per mirar al passat. Ur era una ciutat amb més de dos mil anys d’història en aquell moment. De fet, la civilització sumèria es considera una de les primeres que van sorgir al planeta.

Però quan van fer el museu, l’època gloriosa d’Ur ja quedava molt enrere. El nou imperi babilònic s’havia forjat i Ur havia passat a ser només una ciutat secundària a l’ombra de Babilònia. I cap al final dels temps dels babilonis, la princesa Ennigaldi, la filla d’un dels darrers reis, anomenat Nabònides, va encarregar-se de recollir objectes pertanyents als períodes antics de la seva cultura. Sembla que va adquirir-ne, va fer excavacions i els va organitzar i etiquetar en el que ara es coneix com el Museu d’Ennigaldi-Nanna. L’afegit de Nanna al nom és perquè era també sacerdotessa de la deessa Nanna.

En realitat sembla que pare i filla compartien la passió pel passat. El rei Nabònides es considera el primer arqueòleg de la història ja que era ell qui encarregava les excavacions per trobar els objectes que la seva filla dipositava al museu. I el sentiment tampoc és difícil d’imaginar. Eren els hereus d’un imperi, d’una cultura que vivia els seus darrers moments. A punt de desaparèixer sota la pressió d’altres imperis més joves i amb més empenta. Era inevitable mirar al passat amb enyorança. Més si tens dos mil anys d’història de la teva ciutat per recordar.

El museu d’Ennigaldi-Nanna fa gràcia perquè va tornar una mica boigs als arqueòlegs que el van descobrir. En una excavació van començar a trobar objectes de diferents èpoques situats al mateix indret. Allò era molt estrany, fins que van trobar uns cilindres amb inscripcions que explicaven que eren aquells objectes. Eren les primeres fitxes museístiques que tenim notícia.

Una d’ella deia: ”Aquests són còpies dels maons que es troben a les ruïnes d’Ur, obra de Bur-Sense, rei d’Ur, que va trobar el governador d’Ur durant la recerca de la planta [del temple], i que jo vaig veure i descriure per meravellar als espectadors.

Suposo que els hauria deprimit saber que dos mil cinc-cents anys més tard, pràcticament serien només un apunt en els llibres d’història, ocultats per l’esplendor dels imperis que vindrien després. També és una bona lliçó per recordar. No importa com de brillant ens sembli la nostra època. Amb el pas dels segles caurà en l’oblit excepte, potser, per alguns historiadors.






Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

31.5.11

Decàleg de fal·làcies #acampadabcn

No puc més que treure'm el barret davant d'aquesta descoberta de blog ja fa bastants mesos, i davant d'aquest decàleg quirúrgic de tots aquells a qui no els agrada el moviment. És aquí.

Endavant! Visca l'acampada i l'Assemblea!!





Decàleg de fal•làcies #acampadabcn


Setze dies de mobilització arran del 15M han generat una bateria d’arguments per desacreditar el moviment de l’#acampadabcn que ens disposem a rebatre:

1. Utòpic. Titllar el moviment d’utòpic per despatxar en un mot les propostes concretes ha esdevingut tot un clàssic. L’#acampadabcn proposa coses tan poc sospitoses d’utopisme com ara reformar alguns aspectes del sistema electoral, revisar els sous dels càrrecs electes o gravar les transaccions financeres. Propostes que trobem a programes electorals de partits polítics o al mateix Parlament europeu.

2. Virtual. El coixinet d’#acampadabcn fa que alguns pensin que tot plegat és un invent de Twitter i Facebook. Una volta per Plaça Catalunya cap allà les 10 del vespre permet un bany de realitat, les noves tecnologies són el mitjà. Allò virtual és real.

3. Anàrquic. La falta d’organització dels primers dies ha estat superada per una eficiència autoorganitzativa inaudita. La subdivisió en comissions, ordres del dia i assemblees de barris fan pensar que el moviment ha sabut anar més enllà de la desorganització inicial.

4. Visceral. Els sentiment d’indignació per la crisi o el funcionament del sistema polític motiva molts participants. Però si hagués estat estrictament visceral probablement ja no seria a plaça Catalunya, la indignació a cop calent fa dies que es va temperar.

5. Juvenil. Malgrat que els acampats són majoritàriament joves, la necessitat de formular propostes és compartida per un segment més heterogeni de la població pel que fa l’edat.

6. Violent. La resistència pacífica a la polèmica actuació policial del passat divendres, una situació que s’allargà diverses hores i podia derivar en disturbis, demostra un rebuig clar als mètodes violents.

7. Malcriat. La suposada irresponsabilitat del moviment al no voler desallotjar la plaça ha quedat desmentida per la mateixa autoritat dels Mossos d’Esquadra que gairebé ha elogiat el gest de recollir la plaça durant la celebració blaugrana.

8. Tossut. La insistència a ocupar la plaça, un espai públic, ha aixecat crítiques. La decisió de delegar el moviment a assemblees de barri, que previsiblement es prendrà durant els propers dies, fa pensar que ocupar la plaça no s’ha convertit en un fi.

9. Anticatalà. L’assemblea de plaça Catalunya no ha abordat la qüestió catalana, tot just fa dos dies va constituir una comissió sobre l’autodeterminació, però sí que ha tocat qüestions relacionades amb l’agenda política del país com ara les retallades. La #catalanrevolution ha agafat força els darrers dies, sobretot a les acampades de comarques.

10. Efímer. Molts havien apuntat que la mobilització es dissoldria aviat pel seu caràcter espontani circumscrit al període electoral. Però el moviment ha anat més enllà i sembla ser que va camí de constituir-se en quelcom més que una acampada puntual, més que una tenda és un bungalow del moviment. El temps en determinarà la transcendència.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm II kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

30.5.11

Vídeo a YouTuBe: Debats sobre l'autodeterminació a la pl. Catalunya

Aquest és un dels vídeos dels debats a la Comissió que debat el dret a l'autodeterminació a la plaça Catalunya. Encara no li he pogut treure tot el suc, però és súmmament interessant.



Aquí







Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm III kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

Carta anònima d'un Mosso d'Esquadra.

Carta anònima d'un suposat Mosso d'Esquadra sobre els brutals fets del divendres 27 de Maig del 2011 pel matí. Tal i com estan les coses, no sé fins a quin punt és autèntica, però el que és innegable és que és convincent, i té la força de la realitat, de poder ésser real. Jo la he trobat aquí.




CARTA ANÒNIMA D'UN MOSSO D'ESQUADRA


Bones a tots els ciutadans i ciutadanes lliures,


Em presentaré com a ciutadà anònim perquè sóc Mosso d'Esquadra i la llibertat d'expressió interna del Cos no em deixa un altre camí que aquest anonimat que detesto.


Us volia transmetre la meva indignació per tot el que hem viscut en aquests tretze dies, però sobretot pels fets esdevinguts ahir en el desallotjament de Barcelona i de Lleida.


Fa molts anys que vaig accedir al Cos de Mossos i ho vaig fer creient que en una democràcia la policia és un servei públic vital per la convivència.


Un servei públic que ha d'estar al costat de tots els ciutadans i ciutadanes que creiem en la llibertat lligada a la responsabilitat. Un servei públic que ha d'atendre la prevenció dels delictes i la seva persecució, entre d'altres coses, i sempre, tal i com ens ho van ensenyar a l'escola de policia, amb els principis de CONGRUÈNCIA, OPORTUNITAT I PROPORCIONALITAT establerts amb la constitució que els nostres pares i mares van refrendar.


Ahir vaig plorar. Molt. Primer d'indignació i ràbia al veure com tot un seguit de ciutadans i ciutadanes que es manifestaven de forma pacífica van ser breutalment apallissats; després de vergonya; perquè, que els hi explicaré ara als meus fills si em pregunten sobre les càrregues efectuades? I al meu veí? I al meu amic?


Sóc un ciutadà més, sóc un indignat més, crec en la llibertat i en la no violència, de fet se'm va ensenyar a l'escola de policia. I jo li pregunto al conseller Puig: i vostè hi creu? Com va poder donar una ordre com la que va donar? Així vol garantir el respecte que tots els mossos volem dels nostres conciutadans?


Ahir no ens vam guanyar cap respecte. Ho sento, però algú ho havia de dir. Ahir vam trencar a pals el que és una revolta del pensament crític i pacifista. Ahir el conseller Puig va aconseguir que els antiavalots fessin avalots. Ahir el conseller va aconseguir indignar-me a mi, a la meva família, als meus amics i veïns, a molts d'altres companys del cos, que per por a les represàlies internes no volen pronunciar-se.


Ahir els sindicats de Mossos no van emetre els seus comunicats amb contundència en contra d'aquella operació macabra contra ciutadans i ciutadanes, però és clar, per si no ho sabeu, al juliol hi ha eleccions sindicals al Cos, i de la mateixa forma que en el món de la política, val més un vot que una persona.


El respecte que demanem, conseller, el guanyarem amb el treball diari, amb la proximitat amb la ciutadania de la qual també en formem part, perquè els nostres fills van a l'escola i comparteixen vivències amb d'altres nens i nenes, comprem en els mateixos mercats i comerços, ens sentim estafats per la classe política, per les grans corporacions i bancs.


És per tot això que no entenc l'operació policial engegada ahir per desallotjar ciutadans i ciutadanes que de forma pacífica han estat movent la consciència col·lectiva per demanar transparència en els institucions que emanen del poble. Per demanar una democràcia participativa en tots aquells factors que afecten a les nostres vides, per demanar justícia, per demanar la persecució de tots aquells polítics que fent ús dels seus càrrecs han estat corruptes, que la jubilació d'un polític sigui la de qualsevol altre ciutadà, que no tinguin duplicitat de càrrecs i sous. En definitiva, que el polític sigui un ciutadà més, que de forma lliure i responsable col treballar en el món de ella política i pel poble.


Avui continuo plorant quan em venen a la ment les terribles imatges d'ahir, i que vostè, conseller, va intentar justificar davant de la premsa. Des de la meva modesta opinió: no hi ha justificació possible en aquella intervenció. Vostè no està a l'alçada de representar el Cos de Mossos. Vull un comandament que faci de cirurgià, que amb cura i respecte tregui qualsevol element que trenqui la convivència pacífica de la societat, no vull un carnisser, no m'agrada la sang.


Jo sóc un ciutadà, jo treballo de Mosso d'Esquadra, jo vull una policia al servei del poble i no del polític de torn. Jo he triat estar al costat del poble, del meu veí, del meu amic, dels meus conciutadans, de lluitar amb ells per la via pacífica i sense violència per assolir un món més just, un món on tothom hi tingui cabuda, on la participació no sigui tant sols la llençada d'una papereta dins d'una urna, vull pensar i vull sentir, per sobre de tot, un futur millor pels meus fills. O és que potser, conseller, vostè no ho vol?


Alerta! Conseller i polítics de diversos colors, l'era dels crits dels silencis s'acaba, ara s'inicia el temps de les veus que s'alcen sense violència i que us reclamen: RESPONSABILITAT I HONESTEDAT.



Ah, i visca l'#acampadabcn!!




Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm III kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

28.5.11

L'Anglada i jo.

Article d'avui al diari ARA de l'Albert Om.



L'Anglada i jo

L'Anglada i jo ÀLEX GALLEGO

Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.

Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.

L'Anglada i joNo et vaig retrobar fins a deu anys més tard, quan jo ja treballava de periodista a El 9 Nou i tu eres el líder de Fuerza Nueva. El rei de la ultradreta vigatana, que cada dos per tres es passejava per la ciutat amb una relíquia com Blas Piñar i organitzava viatges nostàlgics al Valle de los Caídos. Et vaig entrevistar l'any 1989 i em vas dir que sí, que amb Franco vivíem millor. Es va acabar Fuerza Nueva i després va venir una cosa que es deia Adelante España, més tard el Frente Nacional i també Dios-Patria-Justicia, sempre en la marginalitat, sempre buscant brega amb el primer que se t'encarés. El Blas Piñar es va fer gran i tu ho vas provar amb el Ruiz Mateos. També vas anar a les seves llistes electorals i també ens el vas fer venir a Vic. Misèria i companyia, una altra vegada. Continuaves buscant un espai al món i vas arribar a anar de número 2 a la candidatura del Partit Popular de Vic. Per provar que no quedi.

Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preocupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.

Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.

Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, això és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors.








Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm V kalendas iunii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

7.5.11

Cediendo el paso. O no.

Doncs sí, aquí us poso l'últim article de l'Arturo Pérez-Reverte - el de l'1 de Maig - perquè hi estic molt d'acord. No només és comprensible que s'estigui arribant - sense saber-ne la magnitud - a cotes d'estupidesa humana molt altes, sinó que ja no se sap com actuar. El simple i demolidor raonament de l'últim paragràf, segurament portarà cua - o seria esperable - malgrat que P.-R. hagi deixat clar a totes les seves novel·les el seu respecte a la dona, tenint abundants dones protagonistes a les seves novel·les i posicionant-se en contra del masclisme. El que vinc a dir és que el raonament del nen és demolidor perquè l'argument de no agredir una dona és adult. És a dir, els nens són cruels i moltes vegades sense una moral formada, i els enfrontaments entre nens - entre sexes o no - són habituals fins que aquests no creixen; per qualsevol raó vana, i acaben igual que començen, per una tonteria, arribant fins i tot a invertir aliances i barallar-se contra l'amic anterior. Fins que comprenen que l'últim que han de fer precisament amb una noia - perquè tots sabem que arriba un moment en que ja no són nenes - és pegar-la o enfrontar-se amb ella. La violència de sexista prové de la mala comprensió d'aquesta nova relació "adulta" entre home i dona, no pas en les rebequeries o les baralles de pati d'escola. Penso que el cas que Reverte explica del nano aquest té un clar distorsionador: una professora inculcant una idea de complexitat adulta a un nen que no ha fet el canvi i per tant no comprendrà - com la seva contestació demostra - del tot la dimensió del que se li està dient. Malgrat sigui lícit renyar un nen que molesti a classe.



Cediendo el paso. O no

XLSemanal - 02/5/2011

Una de las cosas que estamos logrando entre todos es el desconcierto absoluto en materia de corrección política. El bombardeo de estupidez mezclada con causas nobles y la contaminación de éstas, los cómplices que se apuntan por el qué dirán, la gente de buena voluntad desorientada por los golfos -y golfas, seamos paritarios- que lo convierten todo en negocio subvencionado, la falta de formación que permita sobrevivir al maremoto de imbéciles que nos inunda, arrasa y asfixia, ha conseguido que la peña vague por ahí sin saber ya a qué atenerse. Sin osar dar un paso con naturalidad, expresar una opinión, in

cluso hacer determinados gestos o movimientos, por miedo a que consecuencias inesperadas, críticas furiosas, sanciones sociales, incluso multas y expedientes administrativos, se vuelvan de pronto contra uno y lo hagan filetes.

Voy a poner dos ejemplos calentitos. Uno es el del amigo que hace una semana, al ceder el paso a una mujer -aquí sería inexacto decir a una señora- en la entrada a un edificio, encontró, para su sorpresa, que la individua no sólo se detuvo en seco, negándose a pasar primero, sino que además, airada, le escupió al rostro la palabra «machista». Así que imaginen la estupefacción de mi amigo, su cara de pardillo manteniendo la puerta abierta, sin saber qué hacer. Preguntándose si, en caso de tratarse de un hombre, a los que también cede el paso por simple reflejo de buena educación, lo llamarían «feminista». Con el agravante de que, ante la posibilidad de que el supuesto varón fuese homosexual -en tal caso, quizá debería pasar delante-, o la señora fuese lesbiana -quizá debería sostenerle ella la puerta a él-, habría debido adivinarlo, intuirlo o suponerlo antes de establecer si lo correcto era pasar primero o no. O de saber si en todo caso, con apresurarse para ir primero y cerrar la puerta en las narices del otro, fuera quien fuese, quedaría resuelto el dilema, trilema o tetralema, de modo satisfactorio para todos.

Pero mi drama no acaba ahí, comentaba mi amigo. Porque desde ese día, añadió, no paro de darle vueltas. ¿Qué pasa si me encuentro en una puerta con un indio maya, un moro de la morería o un africano subsahariano de piel oscura, antes llamado sintéticamente negro? ¿Le cedo el paso o no se lo cedo? Si paso delante, ¿me llamará racista? Si le sostengo la puerta para que pase, ¿no parecerá un gesto paternalista y neocolonial? ¿Contravengo con ello la ley de Igualdad de Trato o Truco? ¿Y si es mujer, feminista y, además, afrosaharianasubnegra? ¿Cómo me organizo? ¿Debo procurar que pasemos los dos a la vez, aunque la puerta sea estrecha y no quepamos?... Pero aún puede ser peor. ¿Y si se trata de un disminuido o disminuida físico o física? ¿Cederle el paso o la pasa no será, a ojos suyos o de terceros, evidenciar de modo humillante una presunta desigualdad, vulnerando así la exquisita igualdad a que me obliga la dura lex sed lex, duralex? ¿Debo echar una carrerilla y pasar con tiempo suficiente para que la puerta se haya cerrado de nuevo cuando llegue el otro, y maricón, perdón, elegetebé el último?... Por otra parte, si de pronto me pongo a correr, ¿se interpretará como una provocación paralímpica fascista? ¿Debo hacer como que no veo la silla de ruedas?... O sea, ¿hay alguien capaz de atarme esas moscas por el rabo?

Y bueno. Si a tales insomnios nos enfrentamos los adultos, que supuestamente disponemos de referencias y de sentido común para buscarnos la vida, calculen lo que está pasando con los niños, sometidos por una parte al estúpido lavado de cerebro de los adultos y enfrentados a éste con la implacable y honrada lógica, todavía no contaminada de gilipollez, de sus pocos años. El penúltimo caso me lo refirió una maestra. Un niño de cuatro años había hecho una travesura en clase, molestando a sus compañeros; y al verse reprendido ante los demás, un poco mosca, preguntó quién lo había delatado. «Fulanita, por ejemplo -dijo la maestra señalando a una niña rubia y de ojos azules-, dice que eres muy travieso y no la dejas trabajar tranquila.» Entonces la criatura -cuatro años, insisto- se volvió despacio a mirar a la niña y dijo en voz baja, pero audible: «Pues le voy a partir la boca, por chivata». Escandalizada, la maestra le afeó la intención al niño, diciendo entre otras cosas que a las niñas no hay que pegarles nunca, etcétera. Que eso es lo peor del mundo, lo más vil, cobarde y malvado. Y entonces el enano cabrón, tras meditarlo un momento, muy sereno y muy lógico, respondió: «¿Por qué? ¿Es que no son iguales que los niños?».







Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm dies nonae maii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

3.5.11

Recull d'articles i escrits internautes

Poso un recull d'articles d'actualitat, trets de Internet. El primer, és del Carles Garcia, tret d'aquí, el seu bloc.

Sóc més fort que tu

Estat Espanyol, 2 de maig de 2011. Suposat país democràtic:
- Permeten presentar-se a les eleccions als partits feixistes d'extrema dreta
- Prohibeixen una candidatura independentista basca, que ha renunciat a la violència. Prèviament n'havien prohibit una altra.
El món, 2 de maig de 2011:
El país suposadament més lliure i democràtic del món, envaeix la casa on s'amagava el terrorista més buscat del planeta i planta una bala al seu cap que acaba amb la seva vida.
Si tu mates, jo mato. Intercanvi equivalent?
Amb la mort de Bin Laden, els familiars de les víctimes ja estan tranquils? Ja no senten la pèrdua? Què ha canviat a les seves vides?
...
Si vivim en un món democràtic, per què aquestes coses?
No tenen dret els bascos a triar un partit independentista?
No té dret tothom a un judici just, per assassí que sigui?
Crec que el fet d'assassinar un terrorista fa més assassí tot un país sencer, que al propi terrorista... I a més a més, quan ho celebren com si haguessin guanyat qui sap què.
Tu em pegues i jo m'hi torno. Això és la llei del més fort. No ens enganyem.
...I que no ens enganyin.





El segon, és d'un tal Ignacio Escolar, i surt del blog de'n Joan Gil, aquí.

Un demócrata trasnochado

Debo de ser un demócrata trasnochado, pero prefiero los juicios a los asesinatos de Estado. Debo de ser un blando, pero no creo en la pena de muerte ni mucho menos en las ejecuciones extrajudiciales. Debe de ser sospechoso esto que digo, porque antes de seguir voy a tener que dejar muy claro, para que nadie manipule mis palabras, que detesto la violencia, que detesto el terrorismo, que detesto a Al Qaeda y que no creo en el infierno, pero si existe tal cosa se inventó para asesinos como el difunto Osama Bin Laden.

Debo de ser un pacifista peligroso, pero aún soy de los que defienden que el fin no justifica los medios; que la Justicia no tiene nada que ver con un tiro en la cabeza y un cadáver lanzado por la borda hasta el fondo del océano. Debo de ser un antiguo, o tal vez alguien demasiado moderno, porque ojalá que la ley del Talión se hubiese quedado enterrada en la tumba del rey Hammurabi, hace más de tres mil años. Debo de ser un pesimista, porque creo que este mundo retrocede y vivimos una contrarreforma en lo económico pero también en lo político; porque me temo que las democracias que ayer felicitaban al Nobel de la Paz Obama hoy no firmarían la Convención de Ginebra o la Declaración Universal de los Derechos Humanos.
Debo de ser un utópico, porque defiendo que ni siquiera si se demuestra que la pista para cazar a Bin Laden salió de un prisionero de Guantánamo, como ya se ha filtrado, quedaría justificada la tortura o el limbo jurídico de esos “enemigos” que ni siquiera saben de qué están acusados. Debo de ser un aguafiestas inoportuno, por afirmar que la venganza no es Justicia; por recordar que hasta los nazis tuvieron un juicio en Núremberg que hoy negamos a los terroristas de Al Qaeda.





I l'últim és un editorial del RacoCatalà.com, diari digital al qual no solc entrar - un cert intereconomisme - però del qual surten perletes com aquesta.


Quan tot fa olor d'ETA

En general a les terres basques hi ha poques coses que no siguin ETA · Tant fa que compleixin la llei de partits fil per randa, la seva olor d'abertzales els delata

Bildu també és ETA, diuen la justícia i el govern espanyols. Com Sortu, que també era ETA. Com EHAK, ANV o Batasuna també ho van ser al seu dia. En general a les terres basques hi ha poques coses que no siguin ETA. I això que Bildu és una coalició formada per un partit que és legal des de 1986 a l'Estat espanyol -escisió del PNV- i un altre que també ho és, Alternatiba -recent escisió d'IU-EB- amb independents abertzales. Perquè, és clar, tots els abertzales són ETA. I els veïns dels abertzales, els seus perruquers, la cosina del seu dentista que viu a Burgos i el professor que va donar classe al germà d'un noi que va passar pel davant d'Otegi un dia plujós. L'acte del Suprem considera que un miler dels vora 3.500 candidats de les llistes de Bildu tenen "vincles" amb ETA. Vincles què vol dir? Vol dir això, vincles. Que si un germà per aquí, un amic per allà, una xicota, el seu cunyat, un amic, algú que va votar ANV, el que els va llogar la cola d'enganxar cartells ...

Com amb Sortu, és igual si Bildu va voler deixar clar durant la seva presentació que les llistes que han elaborat per a les eleccions "són plurals" i "compleixen totalment la legalitat en el temps i en la forma", fet pel qual no esperen tenir problemes per ser presents als comicis. Tant fa que tots els membres de les llistes hagi signat un "codi ètic" on rebutgen explícitament l'ús de la violència i expressen el seu compromís "per les vies exclusívament polítiques, pacífiques i democràtiques" per al seu projecte polític.

Com amb Sortu, Bildu és ETA perquè els magistrats, la fiscalia i el govern espanyols "ho intueixen". La llei espanyola de partits exigeix que els partits polítics condemnin els atemptats d'ETA i rebutgin les seves accions armades. Sortu i Bildu així ho han fet, els estatuts dels primers i el programa dels segons així ho afirma. Però no els ha servit per a res, Bildu és ETA perquè fa olor d'abertzale i la justícia espanyola ho ha intuït. No calen proves, la justícia "no es creu" els estatuts i les afirmacions dels partits. Com amb Sortu, interpreten que aquesta voluntat de complir la llei és "estètica" però que realment no es creuen allò que signen, tot i que no ho poden demostrar.

I és que a Euskal Herria queda poca cosa que no sigui ETA. No és ETA el popular Jaime Mayor Oreja, no ho és el lehendakari socialista Patxi López, ni ho és Antonio Basagoiti, cap del PP basc.

Algú a Espanya haurà d'aclarir algun dia com caram esperen que el món abertzale defensi les seves idees de forma pacífica si declaren il·legal o deixen fora de les eleccions qualsevol partit que organitzen per participar-hi al marge d'ETA. No era aquesta la gran demanda de la societat espanyola a l'esquerra abertzale? "Deixeu la via violenta i aposteu pel joc democràtic". "O urnes o bombes" va arribar a dir el ministre espanyol d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, el 2010. I quan finalment fan el pas, els il·legalitzen perquè estan "vinculats" (com qui té un amic) amb altres abertzales.

I per postres, els acusen de, compte, "voler complir la llei". No era el que es volia, que complissin la llei -espanyola-? No és positiu que vulguin complir la llei, rebutgin ETA i participin del "joc de la democràcia"? Doncs no ho deu ser. El perfum d'ETA o de batasuno que sembla que porten els membres de Bildu o Sortu -un perfum que només poden olorar els jutges, fiscals i govern espanyols, del que no n'hi ha cap prova-, ho impedeix.

Si les llistes d'EA i Alternatiba "són ETA", què no ho és a Euskal Herria? EA fins fa quatre dies es presentava conjuntament amb el PNV al Parlament basc (de fet, n'és una escisió seva). El PNV també és ETA? I Aralar, no té vincles abertzales d'antigues forces il·legalitzades? I el PSE-PSOE, no ha votat algun cop el mateix que Aralar? I la gent que té coneguts abetzales?

I els 6 magistrats del Suprem que han votat a favor de deixar que Bildu participi a les eleccions? Són ETA, no? La conclusió és clara: tenim més ETA cada dia, més que ahir. Però ep, molta menys que demà.




En fi, que la cosa està malament. La baixesa y desapareguda qualitat de la antidemocràcia espanyola deixa cada cop el llistó més baix, l'assassinat de Bin Laden res solucionarà - què se'n pot esperar del país de la pena de mort! xD - i el món segueix rodant. Sobre l'assassinat, penso que Obama ha hagut de tenir bastanta sang freda per dir que s'alegra per la mort d'algú que ha mort "tants innocents, civils, homes, dones o nens"; podria estar tranquilament parlant de Bush, o d'ell mateix, com a president dels EEUU, que hauria de saber i conèixer fins a quin punt els estats occidentals actuals estan emmerdats de crims inconfessables. Posats a comptar morts, posem a la balança quants civils iraquians, o afganesos, han mort en els últims deu anys, i quants occidentals han sigut víctimes del terrorisme. Quines tortures practica la CIA, quants han sigut interrogats per arribar a Bin Laden. No, la mort de Bin Laden - si és que és certa, ja ningú pot confiar en res del que diguin els mitjans o els governs - no canvia res en un món tan fastigós.








Fvscvs Dominvs



Scriptvm factvm V nonae maii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs

20.3.11

Líbia, Gaddafi, Guerra, Petroli, ONU, EUA, UE, Democràcia, Líbia

No cal recordar a ningú el que ha estat l'actualitat libia de les últimes setmanes. El tema està molt candent, i cal posar els punts sobre les is. En primer lloc, Gaddafi és un dictador fastigós com un altre. A sobre, sanguinari, ja que està decidit a matar qui sigui - ha bombardejat manifestants, està fent la guerra civil als libis i portava 40 anys governant gràcies al petroli.- per seguir allà on és. Líbia té petroli, i Gaddafi s'ha mantingut al poder mentre ha pogut subministrar petroli a Occident. A canvi, aquest li enviava armes perquè mantingués aquest règim, que garantia l'exportació de petroli. I així successivament, fent-se fotos i reunions pels diferents governs occidentals.

Però el poble libi ha volgut sublevar-se contra el seu dictador fastigós, han vist com els disparava míssils i han comprès que estaven en una guerra civil, i així han actuat, acceptant-la i lluitant per aconseguir una nova líbia. Però ells sols no podien. Gaddafi tenia moltes i bones armes occidentals, avions per bombardejar i guanyar la guerra, petroli per mantenir-se i diners per contractar mercenaris sense casa ni arrels, veterans de les guerres africanes, que van començar a anorrear els rebels libis quan aquests controlaven oleoductes, pous i ports de petroli.

Occident ha vist que el nou govern libi podia ésser feble, i podien repetir la jugada d'Iraq: petroli a un preu millor. Per això la ONU ha actuat - lenta, com sol fer - i Occident s'ha posat a fer una nova guerra pel petroli, només que amb un context molt diferent, i potser amb el motiu afegit de l'equilibri polític de la zona. La Líbia lliure estava sent derrotada, Gaddafi torna a controlar pous, ports i oleoductes però Occident ha decidit canviar de comprador, així que Gaddafi ha arribat tard a Occident però Occident ha arribat tard als libis, perquè si haguessin tret els avions de Gaddafi des d'un principi la guerra ja hauria acabat, el petroli seguiria a un preu més o menys bo i els libis haurien sortit guanyant amb una democràcia nova i de matriu exclusivament líbia. Ara la guerra civil ha donat un gir de 180º i ja no acabarà fins que Gaddafi sigui derrotat, perquè l'entrada d'Occident només vol dir dues certeses: la primera, que Occident tornarà a sortir guanyant amb el petroli, la segona, que els libis podràn tenir un règim que sembli més lliure, perquè tots sabran que en realitat seguiran exportant el seu petroli al preu del comprador, però necessitaven Occident.

El dilema libi era triar entre el mateix dictador, que faria una escabetxina d
e rebels, o canviar de governant, i seguir com abans només que amb una democràcia més o menys demòcrata. Els libis necessitaven els avions, i per a això havien de pagar el preu petrolífer. O Gaddafi o Occident, sempre sortirien perdent, però la seva elecció ha sigut la que tenim, celebrar la decisió de la ONU i treure's de sobre al dictador fastigós. Ara, cal preguntar-se: Occident hauria intervingut si els libis no ho haguessin necessitat?

Segurament, perquè la oportunitat del petroli a un preu millor no es podia deixar escapar. Els dolents de la pel·lícula son tant Gaddafi com Occident, i els que sempre sortiràn perdent són els libis. Votant, això sí. Com a l'Iraq. En tot cas, hi ha una sèrie de certeses:

1. Líbia hauria d'estar millor sense Gaddafi. Líbia lluitava per la seva llibertat, i segurament per instaurar una democràcia pròpia.

2. Sense intervenció occidental, Gaddafi seguiria on és. Líbia estava perdent la guerra per culpa dels avions i les armes occidentals (entre els exportadors, Espanya).

3. Occident s'ha mogut pel petroli. No ha ajudat ni a Tunísia ni a Egipte a alliberar-se (crec que això serà decisiu en un futur, posa en evidència que el problema real és el petroli).

4. La democràcia que s'instauri amb ajuda occidental no serà plena, però serà millor pels libis que Gaddafi, malgrat no se solucioni el problema important de fons.

5. Occident corre el risc de posar-se en un nou Iraq. Gaddafi ja ha mencionat Bin Laden, i com s'allargui la guerra el terrorisme integrista islàmic tindrà una nova guerra on actuar, dinamitant les esperances de llibertat dels libis.


Les comparacions amb Iraq són inevitables, però hi ha molts interessats. Aquesta guerra la comença Zapatero, però si s'allarga el PP possiblement la continui. Igualment, des de l'esquerra el dilema és gros: deixar guanyar Gaddafi o donar suport a la intervenció armada occidental poden ser motius de crítica. A Iraq s'hi va actuar sense vergonya. Va ser una agressió en tota regla, sense cap suport a cap revolta dels iraquians, com passa a Líbia. De cara a la galeria, a Líbia, Occident està ajudant a la democràcia, no la està imposant enlloc. Però el tema petrolífer és el mateix, amb la qual cosa Occident està aprofitant la situació per fer el mateix que a Irak. Amb la diferència de que a Iraq ningú els va demanar que hi anessin, i Líbia en canvi necessitava abatre els avions de Gaddafi. Tanmateix, el nou crit de "No a la Guerra" crec que ja s'hauria d'haver canviat per "No a les guerres" perquè reclamar l'aturada de les agressions ara que entra Occident és hipòcrita, perquè la guerra ja hi era, Gaddafi ja la havia començat. Reclamar la retirada d'Occident és condemnar Líbia al Gaddafisme sanguinari. Hi han moltes guerres al món per reclamar la fi d'una.







Fvscvs Dominvs




Scriptvm factvm XIII kalendas aprilii anno MM CC VIII ab Rebellione Hiberibvs